dilluns, 22 de juny de 2009

Què està passant a l'Iran?

A l'Iran s'han alçat com no ho havien fet en dècades i ho han fet per exigir els seus drets i les seves llibertats. Sembla que l'espurna de la recent tupinada ha estat l'únic que calia per encendre la flama del poble i despertar-lo de la seva letargia de resignació a la tirania totalitària. Sincerament, veure la gent manifestant-se en massa per un futur millor en una terra en què porten dècades executant als opositors aconsegueix emocionar-me. És signe evident de què la població n'està fins al cim de la teocràcia que els asfíxia i no els deixa viure.

Tot i així, al voltant meu, he pogut observar mostres d'incomprensió fins a cert punt esperpèntica, del que hi està passant. Sembla que hi hagi gent que no entengui res.

En aquests dies trobo recomanable que en situacions d'aquest tipus s'aconselli llegir la fantàstica novel·la gràfica de Persèpolis, publicada reeixidament (va per la tercera edició) de forma integral (en un sol volum) en català per Norma Editorial. No recomeneu la pel·lícula. No aconsegueix transmetre tant.

L'autora és molt clara en aquest llibre. Sovint se'ns ha presentat a occident a la població iraniana com a una secta enorme basada en l'odi que no pensa en altra cosa que en la destrucció d'occident i de l'infidel en general. Gent amb el cervell podrit per al religió i el fanatisme amb la qual és absolutament possible tenir esperances d'una conversa raonada. Suposo que malgrat la bona intenció amb què van ser fetes, obres com “No sense la meva filla” han ajudat a contribuir a aquesta imatge.

Marjane Satrapi, a través de les vivències i anècdotes de la seva vida, ens presenta un retrat molt diferent de la societat iraniana. Una gent que segons ella viu oprimida per un sistema dictatorial de bojos religiosos que tortura amb les seves polítiques a la societat, inspirant-los massa por en tot allò pel que poden ser sancionats, com per permetre'ls de pensar en els seus drets inherents, empenyent-los a viure una doble esquizofrènica vida sense relació a dins i fora de ses cases. Un sistema que es va establir no per què els iranians ho desitgessin sinó simplement per què en la revolta de caire democràtic contra el Xa de Pèrsia van saber aprofitar el caos generat per establir-se en el poder.

La veritat és que el retrat és esperançador. Per ella els iranians no són més que víctimes que voldrien viure sense por. Com ens passaria a nosaltres si visquéssim en una dictadura ultracatòlica. Un retrat que fins fa poc pensava que potser era irreal. La família de la Marjane formava part de la burgesia del país i tenia lligams amb la família reial. O sigui que es trobava entre la gent il·lustrada de la seva terra, amb perfils ben diferents dels de les masses analfabetes que la poblen. Em feia la sensació que aquest detall podria ser un biaix massa profund com per ser representatiu de la societat iraniana.

Els últims fets, però, semblen demostrar-me que m'equivocava i que el còmic va ser capaç de dibuixar-ne un sector molt important. Per tot això recomano que qui encara no ho hagi fet se'l llegeixi. Possiblement l'ajudi a entendre el que hi està passant. Sobretot la primera i la quarta part. Les parts en què se centren en el seu periple europeu, són per mi força sobreres i poc interessants, tant en el còmic com en el que esperona la meva recomanació. No el fan, però, desmereixedor de ser llegit.

Per cert, si voleu llegir-ne una crítica si més no treballada del còmic, us recomano la que en fa en Jan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cerca'ns a Google+