diumenge, 27 de setembre de 2009

Ramon Llull: La controvèrsia jueva

He de confessar que aquest àlbum, acabat de publicar per Glénat, el vaig començar a llegir carregat de prejudicis. Aparentment era un altre obra que tenia la intenció de, impulsat per una manca d'imaginació, parasitar com a una sangonera a un personatge conegut, com seria el cas d'El Jove Sherlock Holmes, Els Bessons Tarzan o El Retorn de Dràcula XLII. Només que en aquest cas ho feien amb el personatge que es considera pare de la prosa en català, per així engalipar-nos als catalans per a que els compréssim el seu producte prefabricat. Tenia tota la pinta de voler ser una mena d'El Nom de la Rosa però en què el religiós perspicaç fos en Llull. Paper que no semblava escaure-li gaire.


No és que hi entengui massa en història, però havent-lo llegit no semblava que les intencions anessin per aquí. De fet, fins i tot semblaria que en realitat en Ramon Llull no era més que una excusa. Un fil que permetia a l'autor, l'Eduard Torrents, de fer un retrat de l'Europa de l'època. Que s'ha documentat no hi ha cap dubte. No em calia llegir la gran quantitat de notes amb què ha facit el final de volum per a adonar-me'n. Tot i que si ell no m'ho hagués escrit el meu desconeixement no m'hauria permés adonar-me de la inclusió de llicències anacròniues com la de la intervenció de l'Arnau de Vilanova.

I amb tot, sí que l'obra sembla feta a mida per al beat. Marejant-nos amb cabalística i alquímia, s'intenta farcir la part més desconeguda de la seva vida, sobretot per tal d'explicar-nos què el va impulsar a realitzar un canvi de vida tan radical com el que és sabut que va fer, indicant-nos com va fonamentar el coneixement amb el que es basaria la seva prolífica obra.

Quant al dibuix, no està gaire equilibrat. Hi ha hagut una enorme tasca de documentació per a recrear tot l'ambient de l'època. Els paisatges són molt detallats i les estranyes perspectives des de les quals les dibuixa fa pensar en l'ús de fotografies per a copiar-les. Cosa que per cert, hauria tingut força mèrit en tots aquells casos en què el dibuix era d'edificacions avui dia inexistents. En els llapis de l'annex final és on es percep millor el seu art, amb magnífics dibuixos anatòmics captats des d'angles ben difícils. Però en passar-ho a tinta alguna cosa es perd. El traç, molt variable entre les diferents pàgines, perd vida, i no sé si és amb la intenció d'aconseguir personalitat pròpia que en diverses ocasions sembla massa tosc o gruixut pel que la situació exigia. Em queda el dubte de si amb aquest traç i la gamma de colors escollida el que provava era de mimetitzar l'estil de les miniatures medievals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cerca'ns a Google+