L'Astèrix més trist

Sóc conscient de què l'últim àlbum de l'Astèrix i l'Obèlix (El llibre d'or) tenia poques pretensions i que no anava més enllà de commemorar l'aniversari del parell de gals sense explicar una història coherent, però llegir-me'l no ha pogut fer més que entristir-me. Històries inconnexes, situacions entaforades l'una rere l'altra, amb afany d'encadenar gracietes que no sabien com col·locar-les... Fa poc l'Ibáñez va presentar la Venganza Cincuentona en què els enemics acumulats, també durant 50 anys, es venjaven d'en Mortadel·lo i Filemó. Era un àlbum commemoratiu amb totes les de la llei, però que al mateix temps esdevenia una història nova. Es desprenia que l'incansable comicaire català tenia moltíssim a explicar.

L'Uderzo no. Es veu que vol escriure'n alguna cosa. Traspua ànsies de dibuixar l'Astèrix. Necessita fer-ho. Fa molt que ja no ha fet res més. Però ja no sap què fer-li fer. Ja no té més històries per explicar. I adonar-me'n, a mesura que llegia l'àlbum m'entristia.

Es troba a faltar i molt en Goscinny. Normalment, quan es parla de grans artistes del món del còmic es parla de dibuixants. L'Uderzo és de fet un gran dibuixant. En sap un niu i sembla que l'edat no l'afecti, però de la parella, el gran era en Goscinny. El guionista. Un home que toqués el que toqués ho convertia en or. Astèrix, Iznogud i Lucky Luke serien les seves aportacions més famoses en el món del còmic, i gràcies a ell d'indiscutible èxit. La seva traça era increïble. En Morris odiava els jocs de paraules. En Tabary els adorava. Ell s'hi adaptava. Es pot apreciar clarament en el seus àlbums. Tenia l'enginy per a no esgotar-lo només en un dels camps de l'humor, com fan d'altres humoristes, i els explorava magistralment per a l'entreteniment del públic. El prolífic autor va poder guionitzar més d'un centenar d'àlbums abans de morir prematurament als 51 anys. I com es va notar la seva absència! En Morris és l'únic que se'n va sortir amb traça. I per què va tirar endavant amb altres guionistes. No va ser el cas d'en Tabary que després d'un parell d'àlbums barrocs va semblar navegar totalment a la deriva. I tampoc va ser el cas de l'Uderzo.

Després dels primer 24 àlbums produïts en només 19 anys, l'Uderzo va provar de seguir sol, mitjançant històries més novel·litzades o tocant temes més personals que semblaven no haver-se tocat tant anteriorment, però que al mateix temps feia perdre el caràcter de fons creat per als personatges. Les situacions de caos típiques del poble gal que només en René sabia escriure quasi van diluir-se, i en una trentena d'anys només va fer nou àlbums més. Diversos d'ells amb diferents tocs d'homenatge als seus propis personatges, inventant-se, per exemple, que compartien dia de naixement, encara que es contradigués amb l'àlbum d'Obèlix i Companyia.

Però malgrat els seus intents de continuació, l'Astèrix original, el d'en Goscinny, sembla que ja fa temps que no hi és, per què ja no té noves històries per a explicar. I que això es desprengui en llegir un nou àlbum és trist.