Quan els moviments revolucionaris demagògics van començar a repetir la consigna populista de què calia nacionalitzar la banca per a alliberar-nos de la dictadura neoliberal dels mercats, em vaig posar les mans al cap. Només cal mirar els stress tests. Les entitats bancàries espanyoles que estan pitjors són aquelles que van ser més graponejades sense complexes pels polítics (o sigui, especialment les excaixes). Sembla que les valencianes van ser les més potinejades, però va ser molt generalitzat. Les entitats bancàries més polititzades es van dedicar a prendre decisions polítiques en comptes d'econòmiques, finançant aeroports per a vianants, aves cap al no res, camps de golf en el desert envoltats d'urbanitzacions fantasma amb les que es va poder requalificar un munt de terrenys o concedint i posteriorment condonant crèdits als partits polítics. Amb aquest magreig impúdic, a algú li sorprèn que tinguin el forat financer que tenen? Nacionalitzar la banca només faria que els polítics augmentessin el seu poder sobre ella i que encara prenguessin més decisions polítiques en comptes d'econòmiques que eixamplarien el forat. De cap manera pot ser la solució als nostres problemes aprofundir en el que els ha creat. Al contrari, hauríem d'emetre un ordre d'allunyament dels polítics del sistema bancari. Dictadura neoliberal? Dictadura neointervencionista dels polítics en l'economia, en tot cas.
Seguidament una petita llista de la gent que sense importar el seu coneixement sobre economia havia estat col·locada a dit a Bankia pels polítics que la dominaven:
- Ángel Acebes, exministre de l'Interior del Govern d'Aznar. Exdiputat del PP per Àvila. Vocal del consell de BFA.
- Santiago Alarcó Canosa, conseller de Deoleo en representació de la Societat de Promoció i Participació Empresarial Caja Madrid. És excunyat de l'expresident de Bankia Rodrigo Rato i germà d'Àngels Alarcó, recentment nomenada presidenta de Paradors Nacionals.
- Claudio Aguirre Pemán, conseller de Caja Madrid. Primer d'Esperanza Aguirre, va ser responsable de Merrill Lynch a Espanya i Portugal.
- Juan Chozas Pedreño, exdirector de recursos humans de Bankia. Va ser secretari general d'Ocupació i Relacions Laborals durant els governs d'Aznar. Col·laborador de la Faes.
- Jesús Pedroche Nieto, vocal del consell de BFA. Expresident de l'Assemblea de Madrid. Exconseller del Govern autònom de Madrid.
- Ricardo Romero de Tejada, vocal del BFA. Exsecretari general del PP a la Comunitat de Madrid. Exalcalde de Majadahonda.
- Mayte Jiménez, dona de Salvador Victoria, conseller d'Afers Socials del Govern d'Esperanza Aguirre. Va ser nomenada consellera de Caja Madrid Pensions, empresa participada per Bankia, el 9 de juny del 2009.
- Nieves Alarcón Castellanos, dona de l'exsecretari general del PP madrileny Francisco Granados i actualment senador. Va ser nomenada l'any 2008 consellera de Caja Madrid Pensions, empresa participada per Bankia.
- Manuel Lamela, conseller de Cibeles Corporación, societat de participacions de Caja Madrid. Exconseller de Sanitat i de Transports d'Esperanza Aguirre. Exdirector de gabinet de Rodrigo Rato en la seva etapa de ministre d'Economia. President del comitè d'auditoria de Bankia.
- Carmen Cavero Mestre, cunyada d'Ignacio González, vicepresident del Govern d'Aguirre. Vocal del consell de Cibeles Coporació. Consellera de Bankia.
- Mercedes de la Mercè, exeurodiputada i extinent d'alcalde de l'Ajuntament de Madrid. Vocal del consell de BFA.
- Estanislao Rodríguez-Ponga, exsecretari d'Estat d'Hisenda amb Rodrigo Rato. Vocal del consell de BFA.
- José Manuel Fernández Norniella, expresident del Consell Superior de Cambres de Comerç. Exsecretari d'Estat de Comerç i Turisme amb José María Aznar. Vocal del consell de BFA.
- Mercedes Rojo Izquierdo, vocal del consell de BFA. Exassessora d'Esperanza Aguirre.
- Maria Zaplana Barceló, filla d'Eduardo Zaplana. Becària a Caja Madrid.
- Elena Pisonero, consellera de Caja Madrid. Excap de gabinet de Rodrigo Rato. Exdiputada del PP. Presidenta d'Hispasat.
LLIGA DE BANQUERS CONTRA LA DIFAMACIÓ
-L'Àngel Acebes, la filla d'en Zaplana, el conseller d'afers socials de Madrid, la tinent alcalde de Madrid, el president de l'assemblea de Madrid... ja està bé que ens acusin impúnement als banquers de tots els mals! A Bankia no n'hi havia ni un!
Comences bé, però de seguida parles de "decisions polítiques" que oposes a "decisions econòmiques". Això és erroni. Les decisions que en dius polítiques són decisions econòmiques (tot i que no beneficien qui se suposa que haurien de beneficiar) i de fet tota decisió econòmica és política (i en general fortament ideologitzada, tot i que "faci de bon ensenyar" presentar-les com a neutrals). Considerant-lo d'aquesta manera, jo parlaria més bé de "decisions econòmiques corruptes" o contràries a l'interés general i no emfatitzaria el fet que els corruptes siguin polítics o banquers, atés que existeixen i s'utilitxen molt portes giratòries entre els poders econòmics i els polítics (els "banquers" es fan "polítics" i els "polítics" es fan "banquers" i al final esdevenen la mateixa cosa). En definitiva, el problema el veig més com d'oligarquia corrupta que com de decisions polítiques o decisions econòmiques: són decisions contràries a l'interés general. Un altre dia parlarem d'interessos que sense ser generals poden ser igual de respectables.
ResponEliminaPer decisions econòmiques entenc càlculs de retorn de capital que permetin recuperar la inversió inicial.
EliminaPer molt que les acusin de ser despietades i sense cor, una entitat bancària només ha de deixar diners si, i només si, té força segur que en acabar l'operació acabarà tenint més diners que els que tenia en un inici. Si no és el cas, l'entitat bancària es descapitalitzarà i acabarà tenint un forat com els que ara tenen.
Si després vol, podrà donar diners a causes nobles, però haurà de ser sobre els seus beneficis, no sobre el capital social de l'entitat.
A mi em costaria molt de creure que l'Espanya dels 52 aeroports es va edificar fent càlculs de retorn per a què les entitats bancàries que deixaven els diners en guanyessin més que el que hi invertien i no acabessin tenint els forats harmagedònics que han acabat tenint. Aquesta despilfarrada no es va fer després d'analitzar econòmicament la situació. Només després d'analitzar-la políticament. I la prova és que quant més estretament relacionada estava l'entitat bancària amb els polítics (i a les caixes els parlaments els col·locaven a dit en les seves cúpules) més gros ha acabat sent el forat.
Sembla que els càlculs s'han fet per maximitzar el benefici personal a curt-mig plaç i no pas el de l'entitat (banc, caixa, administració o pais). I per això, sense fer distincions, parlo de "decisions econòmiques corruptes".
ResponEliminaLa majoria de vegades per a comprar vots amb el poble aplaudint amb les orelles.
Elimina