divendres, 7 de maig de 2010

Sobrevivint a les Jornades Comiqueres

El Saló del Còmic per als garrepes pobres que no ens acaba d'agradar pagar per entrar a una gran botiga s'ha dut a terme un cop més a l'FNAC, competint i aprofitant la tirada del Saló.

Fidel a la seva tradició, l'organització ha estat novament el més absolut caos. Gairebé mig centenar d'artistes, molts d'ells de renom i preuadíssims i només tres fileres per a accedir-hi a què ens signessin. Si vols una dedicatòria del modest Peter de Wit has de fer la mateixa cua que la llarga host desitjosa d'un dibuix d'en Pasqual Ferry. Si aquest empra més temps fent-la petar amb en Paco Roca i en Gallardo que a dibuixar, la cua sencera s'atura per molt que els fans comencin a cridar Via Fora per tirar la tanca avall. Novament, si vols que el duo Kim/Altarriba et firmi has d'esperar amb la congregació religiosa el club d'admiradors de Liberatore mentre tots dos es fan companyia mútua.

Cada any em sorprèn que hi portin tota aquella gent i que en facin tan poca propaganda. Però por em faria que en fessin. El col·lapse estaria garantit. L'únic que s'ho ha muntat bé ha estat en Tardi. Una cua exclusiva per a ell i només 20 dedicatòries (compromisos editorials en diuen d'això). El més sorprenent, tanmateix, era comprovar que entre els pocs afortunats la meitat eren francesos carregats amb equipatge com si hi haguessin anat expressament i que s'hi esperaven com a mínim des d'una hora abans. I jo que ja em sorprenia amb les corrues de dues voltes i mitja al Saló que és capaç de generar l'Ibáñez...

Després de fer dues inacabables cues al pis superior he volgut baixar a fer la tercera. El guàrdia de l'entrada m'ha demanat que qui volia que em firmés, contestant-li que en Jeff Smith, però amb tot el que havia trigat s'ha lamentat explicant-me que ho sentia i que tot just se n'havia anat. M'ha fet ràbia ja que és un autor que admiro molt i que podria ser difícil tornar a trobar. He girat, però, el cap, cap a on senyalava la mirada del guàrdia, i he vist que encara es trobava a la secció de revistes. Interrompent-li la conversa amb en Gilbert Shelton, m'hi he abraonat al mateix temps que treia el Rose i un llapis de la motxilla (l'únic guixòmetre que tenia a mà), tot fent-li un somriure marcat i d'allò més expressiu (i sort, perquè això ha limitat l'anglès que he hagut de fer servir). Ell tot simpàtic me'ls ha agafat i allà enmig dempeus m'hi ha dibuixat un Bone. L'única dedicatòria que m'han fet mai a llapis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cerca'ns a Google+