En el còmic d'avui m'hi va fer pensar en Dyango. En ser entrevistat pel canal 13, els presentadors (no nacionalistes, perquè deien que Espanya no és nacionalista) se'n feien creus que pogués ser cert. Com que en Dyango havia cantat Suspiros de España pensaven que hi havia una incompatibilitat. Que no podia ser. I el motiu és que des de l'òptica nacionalista espanyola, la secessió només té sentit si al darrere hi ha odi cap a tot allò que sigui espanyol. En aquest cas, diria que projecten la manera com es relacionen amb la resta de gent. Amb molt d'odi pel mig. Doncs no. Per a ser independentista no cal ni odiar el castellà ni els passos dobles que parlin d'Espanya ni res que soni a espanyol. No crec que a aquestes alçades ningú em titlli a mi d'espanyolista i la veritat és que em sembla que instrumentalment és una peça molt bonica. No, no és en absolut incompatible, i l'argument de què els odiem, emprat per a evitar que ens vulguem alliberar del seu supremacisme, fa vergonya aliena.
-No aguanto més com em tractes. Me'n vaig!
-Que dius que m'odies?
-!
-Odies la meva llengua! La meva cultura! La meva música! La meva bandera!
-Jo no he dit això.
-Ei de debò, deixa el paper de víctima que no t'escau...
-Persegueixes tot el que em representa i te'n vols anar per a prohibir-ho!!
-Sobreactues massa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada