diumenge, 3 de juliol de 2011

Les causes del frenesí dibuixador



OK, em sembla que el que havia estat el meu avatar se m'ha sortit del mare del tot. Quasi que he dubtat de canviar-li el nom per un altre, però suposo que a aquestes alçades quedaria lleig... en tot cas, espero que els descendents d'en Schulz no em demandin per copiar el leitmotiv (que no els acudits) de la "nena pèl-roja".

-I a tu què t’ha agafat amb aquest frenesí dibuixador? Portes uns mesos així com bastant prolífic.
-És una teràpia de xoc que m’he autoimposat.
-Teràpia?
-Feia uns mesos que tenia una cabòria monopolitzant-me el cap i vaig pensar que la manera de què em deixés de martiritzar seria introduint-hi competència.
-Home, té el seu sentit. Està ben pensat, de fet. Fer tants d’acudits vol el seu esforç i per a ser constant necessitaràs estar tot el dia pensant en la broma de demà i això evitarà que mentrestant pensis en altres coses que et tormentin... però...  ...no corres el perill de què mentre dibuixis ho facis pensant que la raó és per no pensar en aquella mossa?
-DONCS FINS ARA NO, GRÀCIES!

2 comentaris:

  1. Xe, que cabóries és d'en Montilla. ¬¬

    ResponElimina
  2. La veritat és que per a mi sempre ha estat una paraula del vocabulari habitual. Em va sobtar que a Polònia la fessin servir com a exemple de paraula estranya.

    ResponElimina

Cerca'ns a Google+