Totes les generacions tenen alguns ninotaires que serveixen de referència per entendre els problemes de la seva època. Així, mirant el passat, un pot recordar el sarau que va organitzar en Junceda amb el seu dibuix al Cu-cut!, la gana de la postguerra espanyola retratada per Carlos Giménez o les burxades constants que en Cesc o en Perich anaven fent als de dalt durant la transició.
Però i la meva generació què? Qui hi ha que expliqui les nostres cabòries? Fins ara, podria semblar que encara érem massa joves per esperar a tenir-hi algú, que el més proper que hi havia eren en Monteys i en Fontdevila, que ei, m'encanten, però que són una gent que ja porta catorze anys fent una secció dirigida als joves...
No cal esperar més. L'omplidor d'aquest buit s'anomena Aleix Saló, algú, que per sort meva només em porta mig any de diferència i que va narrant els problemes socials així que en anar voltant per la vida se'ls va topant.
En el llibre anterior, estant jo en plena tasca de trobar una feina per la que havia estudiat, va tenir el detall de treure el llibre Fills dels 80 en què explicava els problemes en què es trobava la gent de la nostra generació quan intentava espavilar-se pel seu compte. Em va semblar molt adient pel moment que vivia.
Més tard, hi van haver canvis en la meva vida, i l'home ara li ha vingut per explicar, en aquest nou títol, els problemes en què es pot trobar algú de la meva edat en la situació socioeconòmica actual. No només els hipotecaris. Convertint Espanya en una mena de Terra Mitjana, narra un epopeic viatge a través d'aquesta que li serveix de pretext per anar despotricant de tot amb el que es troba, fins i tot, atenció, de les mancances laborals dels investigadors científics patris. Cosa que per altra banda vol dir que són antològiques i que per tant no sé jo si me n'hauria d'alegrar tant de què en parli...
En fi, que si bé per una banda em fa ràbia que sent mig any més jove ja hagi arribat a on ha arribat, per l'altra celebro que per més temps que passi, aquesta distància mai canviarà i que així que vagin passant els anys seguirà narrant tot allò que el faci enrabiar, que en bona part preveig serà el mateix que em faci enrabiar a mi.
Si hagués de fer una crítica a l'obra només seria el format (18 euros! Que la nostra generació és mileurista!). Els seus dibuixos s'identifiquen amb facilitat i són prou expressius com per què no calgui que siguin tan grossos i es puguin representar més petitons en un format com el dels mini àlbums francesos, tipus Paco Roca a Astiberri, que d'uns anys ençà s'estan posant de moda. Reduir-los fins i tot diria que els faria més bufons. D'altra banda, posant-hi més vinyetes (per dir-ne d'alguna manera) per pàgina jo diria que ajudaria a fer l'àlbum encara més fluid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada