diumenge, 30 de maig del 2010

El Pòster de Castelló

En el món de la investigació hi ha la mania d'esbombar els resultats obtinguts al laboratori. De fet tot sovint els sous depenen en gran part del grau d'esbombament aconseguit segons complexos rànquings. Hi ha tres formes bàsiques d'escampar la informació: article en revista científica, conferència i pòster en un congrés. L'últim de tots, encara que el menys valorat, és el més còmode. En un un full de dimensions generoses, estil DIN A0, es resumeixen hipòtesis, experiments i conclusions per a què, entre els diferents actes programats, ho vagi llegint el públic assistent. Una mica com les exposicions del Saló del Còmic.

Acostumada a veure'm gargotejar de tot sobre el paper de filtre de les zones de treball, la meva cap va deduir que sabia dissenyar (no sé on hi va veure la relació però ella sabrà) i em va encarregar de guarnir el pòster per a un congrés a Castelló sobre la feina feta els últims mesos. Ja posats, a més de triar-ne les fonts i colors i altres menudeses vaig canviar un parell de dibuixos per altres de collita pròpia.

Un d'ells va ser aquest esquema metafòric de la digestió d'una proteïna mitjançant la tripsina:


Pot semblar que no és gaire cosa, però jo crec que va millorar substàncialment el dibuix original del pòster:


I en tot cas m'ho vaig passar pipa fent un estudi sobre les ombres dels aminoàcids en la representació d'una proteïna. Mai havia fet dibuixos vectorials abans de les colomades i m'agrada que m'hagin ensenyat a fer esquemes d'aquest tipus útils per a la vida professional (^_^)

Un altre dibuix que vaig fer va ser aquest altre per indicar la finalització reeixida del tractament informàtic.

Sincerament el dibuix anterior que vaig substituir feia més patxoca, però amb aquest almenys no ens podien acusar d'abusar dels drets de les obres d'altri. A més, va caure en gràcia per què deien que el ninot tenia certa semblança amb el cap de grup. Semblança que sempre he titllat de superficial i absolutament casual i accidental.

dijous, 20 de maig del 2010

Colomada 24 - Temps d'abric i màscara


Colomada 23 - Colomada 24 - Colomada 25

Colom: Tinc gana, vaig a fer un volt.
Coloma: Fa vent?
Colom: Com?
Nen dolent: Quina potència!

dilluns, 10 de maig del 2010

Colomada 23 - Els límits de les modes



Colomada 22 - Colomada 23 - Colomada 24

Colom 1: Per què estàs tan trist?
Colom 2: És per això dels nens...
Colom 2: ...que no te n'adones?
Colom 2: Cada cop n'hi ha més disposats a matar-nos.
Colom 2: Sembla que aquesta moda...
Colom 2: ...no tingui límits ni fronteres.

divendres, 7 de maig del 2010

Sobrevivint a les Jornades Comiqueres

El Saló del Còmic per als garrepes pobres que no ens acaba d'agradar pagar per entrar a una gran botiga s'ha dut a terme un cop més a l'FNAC, competint i aprofitant la tirada del Saló.

Fidel a la seva tradició, l'organització ha estat novament el més absolut caos. Gairebé mig centenar d'artistes, molts d'ells de renom i preuadíssims i només tres fileres per a accedir-hi a què ens signessin. Si vols una dedicatòria del modest Peter de Wit has de fer la mateixa cua que la llarga host desitjosa d'un dibuix d'en Pasqual Ferry. Si aquest empra més temps fent-la petar amb en Paco Roca i en Gallardo que a dibuixar, la cua sencera s'atura per molt que els fans comencin a cridar Via Fora per tirar la tanca avall. Novament, si vols que el duo Kim/Altarriba et firmi has d'esperar amb la congregació religiosa el club d'admiradors de Liberatore mentre tots dos es fan companyia mútua.

Cada any em sorprèn que hi portin tota aquella gent i que en facin tan poca propaganda. Però por em faria que en fessin. El col·lapse estaria garantit. L'únic que s'ho ha muntat bé ha estat en Tardi. Una cua exclusiva per a ell i només 20 dedicatòries (compromisos editorials en diuen d'això). El més sorprenent, tanmateix, era comprovar que entre els pocs afortunats la meitat eren francesos carregats amb equipatge com si hi haguessin anat expressament i que s'hi esperaven com a mínim des d'una hora abans. I jo que ja em sorprenia amb les corrues de dues voltes i mitja al Saló que és capaç de generar l'Ibáñez...

Després de fer dues inacabables cues al pis superior he volgut baixar a fer la tercera. El guàrdia de l'entrada m'ha demanat que qui volia que em firmés, contestant-li que en Jeff Smith, però amb tot el que havia trigat s'ha lamentat explicant-me que ho sentia i que tot just se n'havia anat. M'ha fet ràbia ja que és un autor que admiro molt i que podria ser difícil tornar a trobar. He girat, però, el cap, cap a on senyalava la mirada del guàrdia, i he vist que encara es trobava a la secció de revistes. Interrompent-li la conversa amb en Gilbert Shelton, m'hi he abraonat al mateix temps que treia el Rose i un llapis de la motxilla (l'únic guixòmetre que tenia a mà), tot fent-li un somriure marcat i d'allò més expressiu (i sort, perquè això ha limitat l'anglès que he hagut de fer servir). Ell tot simpàtic me'ls ha agafat i allà enmig dempeus m'hi ha dibuixat un Bone. L'única dedicatòria que m'han fet mai a llapis.
Cerca'ns a Google+