Una mica d'història

Políticament i social, sempre s'ha mostrat una imatge de menyspreu al reconeixement dels còmics com a art. El segon autor de tot l'estat que més obres seves a venut, després de la Corín Tellado, ha estat un ninotaire català. Però mentre la primera va rebre la Medalla d'Astúries no espereu que el darrer rebi la Creu de Sant Jordi pel reconeixement a la seva obra. Cada any la reben una tirallonga d'artistes, però al cap i a la fi ell només fa còmics.

En canvi, pel que fa al reconeixement de la seva utilitat, almenys indirectament i per la via dels fets, la cosa canvia, ja que repetidament al llarg dels anys els encàrrecs per part d'administracions i entitats ha fet que els
còmics dedicats a història hagin proliferat de forma continuada. No tots els que han sortit d'aquesta temàtica
són encàrrecs d'aquesta mena, però sí que hi tenen un pes important. He volgut fer un repàs històric dels còmics històrics en català per comprovar-ho.

Es curiós, que un dels primers que es van fer va ser curiosament "Una vegada hi havia l'home", basat en el programa d'èxit televisiu que mai s'ha emès en català:

La temàtica, més generalista no podia ser.

El primer còmic amb cara i ulls que trobo de la història d'un dels territoris en què es parla en català és "Breu Història de Catalunya". Publicat en tres volums, curiosament en ordre invers al temporal (el 1979 de l'11 de setembre a la Transició, el 1980 del Concili de Casp a la Guerra dels Segadors, i el 1981 el període del casal de Barcelona).

Malgrat el nom i  ser el primer deu ser el còmic més llarg d'aquesta temàtica que s'hagi fet mai fins a la data.

Val a dir que un any abans, en Jan (el d'en Superlópez) havia dibuixant una hilarant història de Catalunya anomenada per llavors "Nosotros los catalanes". Incomprensiblement, sembla que l'editor no es va "atrevir" a publicar un llibre d'aquesta temàtica en català i va caldre esperar a què Glénat la publiqués en aquesta llengua 28 anys més tard, el 2006.

Per acabar-ho de rematar, el còmic sembla rar en el sentit de què s'entreté molt de temps en l'Edat Mitjana per al final esclatar amb el Modernisme i l'Edat Contemporània a les últimes pàgines. Mala feina del guionista? No. És que l'editor també va pensar que l'àlbum es vendria millor si no tingués massa extensió... quan ja n'estava dibuixat la meitat...

Els balears, varen ser els següents en llançar-s'hi amb un to en la línia de la d'en Jan.

L'edició superior és de 1981, però tant d'èxit va tenir que Sa Nostra va pagar per a fer-ne una actualització (de fet el còmic es va refer de dalt a baix) que arribés fins al 2006 i que és consultable gratuïtament en línia.

Els següents varen ser els andorrans. El mateix equip de "Breu història de Catalunya", va decidir publicar "Breu història d'Andorra" i altre cop, el títol és enganyós, ja que territoris molt més grans tenen còmics molt més petits que aquest de 62 pàgines.

Amb pròleg de Salvador espriu inclòs!

M'hi he esforçat, però no he sabut trobar cap còmic en català (o com n'hi vulguis dir) de la història de València. Només un de l'equip de futbol i no he pogut aclarir en quina llengua era.

Còmics temàtics ja n'hi ha més. N'hi ha de personatges històrics, on s'hi barreja amb facilitat la llegenda

Quina dèria amb en Serrallonga, oi? Fa pensar si n'hi hagués hagut menys de no ser per Els Esquirols.

N'hi ha d'institucions o d'històries temàtiques més restringides:

I n'hi ha d'episodis històrics molt concrets:

L'últim només és un fulletó de Sant Jordi del 2009 descarregable gratuïtament.

És en aquest sector de còmic que destaca especialment l'Oriol Garcia i Quera:

N'hi ha de fins i tot de dedicats a un barri:

Però dels que n'hi ha sobretot, i aquí és on es nota l'interés de les institucions, són còmics de temàtica municipal. El més impressionant que conec és el de "Barcelona, història d'una ciutat", de tapa dura i 120 pàgines esplèndidament dibuixades. Un altre que no sé per què hi diu "breu" a la portada:

El mateix autor en va fer un altre del Masnou que no he llegit, però que si deu ser de la qualitat de l'anterior s'ho deu valdre:

Però n'hi ha molts altres. Quin diríeu que és a l'actualitat el comicaire amb la producció més elevada d'àlbums en català. En Quim Bou? l'Oriol Garcia i Quera? En Madorell (si heu respost això, va sent hora d'actualitzar-se una mica). Doncs no. A poc a poc i sense fer soroll en Ricard Soler ha publicat (si no m'he descomptat) 47 còmics sobre municipis catalans. Excuseu-me si no poso totes les portades. A la seva pàgina web les hi trobareu, així com enllaços per a descarregar-vos gratuïtament alguns.

No oblidem que en Quim Bou s'ha engrescat en una història de les Balears en còmic que es té previst que arribi als 10 volums. La més ambiciosa de totes les obres d'aquesta temàtica en català que s'han fet mai. Espero que editors i distribuidors no facin el beneit i que també els puguem adquirir a Catalunya com vàrem poder adquirir el còmic illenc de l'Equip Butifarra.

Colomada 17 - Exercici de barra

Colomada 16 - Colomada 17 - Colomada 18

Jo sí volia

Temps ha, gargotegí aquesta pàgina per a un Fanzine del Saló del Còmic, en una època en què no sabia què eren ni les pissarres digitalitzadores ni el Photoshop, i em dedicava a entintar amb rotring. Trames i degradats inclosos.

No vaig exagerar. Just acabo de demostrar que era cert. Jo sí volia (^_^)

Colomada 16 - Consistència terrenal

Colomada 15 - Colomada 16 - Colomada 17

Colom: Com donaran aquesta consistència al terra?

Colom: Ah, ja...

Colomada 15 - Suar la cansalada amb ous ferrats

Colomada 14 - Colomada 15 - Colomada 16

Colomada 14 - Insomni

Colomada 13 - Colomada 14 - Colomada 15

Si tinguessis aquesta memòria per als estudis

Es dóna el cas que estava llegint un volum de Hug el Troglodita de Gosset (per cert de la brillant col·lecció de “Clásicos del Humor” que ens ha premés de recuperar tot d'autors estatals i les seves obres oblidades) tot fixant-me en què els primers dinosaures que hi apareixien més que dinosaures semblaven dracs:

Això, no va durar sempre així, i els animals van anar millorant fins a semblar dinosaures sauròpodes (diplodocs, i aquestes coses). Vaig pensar que simplement a còpia de dibuixar-ho en Gosset n'havia après i que s'havia fixat més en la mena de característiques que diferenciaven les rèptils mitològics dels prehistòrics.

El cas és que mirant una imatge vaig trobar que alguna cosa em sonava:

 

De què em sonava a mi aquestes potes de dinosaure? La imatge em portava al cap el record de l'àlbum de l'Espirú i dibuixat per en Franquin d' “El turista del Mesozoic”. Em feia la sensació que tenien un aire i la idea la vaig tenir voltant-me el cap fins que em vaig acostar a la biblioteca per a comparar les dues obres, l'una al costat de l'altra.

Vaja, i allà ho tenia. La semblança era evident. Però la meva mare tenia raó en dir-me la seva frase, o era simple paranoia meva?

Aquesta segona imatge feia pensar que difícilment, però al cap i a la fi no podien haver tantes maneres de dibuixar una pota de dinosaure. Però un moment! Què era aquesta vimnyeta que hi havia a sota de l'anterior:

Aquesta segona imatge feia pensar que difícilment, però al cap i a la fi tampoc  no hi podien haver tantes maneres de dibuixar una pota de dinosaure. Però un moment! Què era aquesta vinyeta que hi havia a sota de l'anterior:

Això ho acabava de veure:

D'acord. Ara la copiada era evident. Fins i tot les onomatopeies eren les mateixes. De fet seria un d'aquells casos tan evidents que a Internet ara serien titllats de “Fail”. Però fins on havia arribat aquesta calcada? Llavors va ser quan vaig començar a repassar l'antologia cavernícola a la cerca d'imatges que em sonessin iot provant d'emparellar-les amb l'àlbum.

Aquí en teniu una mostra:

 

 

 Que encara que l'hagi d'invertir per a què s'apreciï, segueix semblant-se a aquest:

 

 

 Podria seguir una estona més enllaçant peus com els següents d'aquí i allà,

però seria avorrir-vos. A més, no tinc més que una antologia de l'Hug. Suposo que al llarg de la seva obra hi deu haver diversos casos més com aquest.

Vull que quedi clar. Una cosa. No estic criticant que en Gosset copiés en Franquin. Tots els dibuixants copien d'una manera als altres. De fet, copiant s'aprèn molt. Només m'ha cridat l'atenció que algú que es va dedicar durant tant de temps a crear personatges del mateix tema es dediqués a copiar un cop rere l'altre i al llarg dels anys el mateix àlbum belga. Com si no n'hi haguessin d'imatges i imatges per copiar.

Per demostrar que tinc raó, i que fins i tot els més grans mestres del dibuix copien m'acomiado amb el vídeo que al YouTube anomenen Disney templates Fail.

No són els únics. Qui pugui que compari l'escena de Winnie the Pooh en què en Cristopher Robin es passeja per una riba amb l'escena en què ho fa en Mowgli. Si és que qui més qui menys, tots els dibuixants han pecat del mateix.

Només em  pregunto com dec tenir organitzat el cap per haver reconegut una grapa que si bé vaig veure un fum de vegades quan era un vailet ja feia potser una dècada que no havia vist la llum.

Colomada 13 - Amb esforç i voluntat es pot

Colomada 12 - Colomada 13 - Colomada 14

Nen dolent: Vine un moment! He trobat un colom!

Colom: Què hi deu haver amagat?

Colom: Un pot! Què deu guardar?

Colomada 12 - Batallant

Colomada 11 - Colomada 12 - Colomada 13

Colom: Què t'ha passat?

Colom: Cap allà?

Colom: Què deu haver-hi?

Colom: No veig res.

Nen dolent 1: Sembla que aquest pèndol és més resistent que l'altre.

Nen dolent 2: Espera a què faci les voltes senceres.

L'Astèrix més trist

Sóc conscient de què l'últim àlbum de l'Astèrix i l'Obèlix (El llibre d'or) tenia poques pretensions i que no anava més enllà de commemorar l'aniversari del parell de gals sense explicar una història coherent, però llegir-me'l no ha pogut fer més que entristir-me. Històries inconnexes, situacions entaforades l'una rere l'altra, amb afany d'encadenar gracietes que no sabien com col·locar-les... Fa poc l'Ibáñez va presentar la Venganza Cincuentona en què els enemics acumulats, també durant 50 anys, es venjaven d'en Mortadel·lo i Filemó. Era un àlbum commemoratiu amb totes les de la llei, però que al mateix temps esdevenia una història nova. Es desprenia que l'incansable comicaire català tenia moltíssim a explicar.

L'Uderzo no. Es veu que vol escriure'n alguna cosa. Traspua ànsies de dibuixar l'Astèrix. Necessita fer-ho. Fa molt que ja no ha fet res més. Però ja no sap què fer-li fer. Ja no té més històries per explicar. I adonar-me'n, a mesura que llegia l'àlbum m'entristia.

Es troba a faltar i molt en Goscinny. Normalment, quan es parla de grans artistes del món del còmic es parla de dibuixants. L'Uderzo és de fet un gran dibuixant. En sap un niu i sembla que l'edat no l'afecti, però de la parella, el gran era en Goscinny. El guionista. Un home que toqués el que toqués ho convertia en or. Astèrix, Iznogud i Lucky Luke serien les seves aportacions més famoses en el món del còmic, i gràcies a ell d'indiscutible èxit. La seva traça era increïble. En Morris odiava els jocs de paraules. En Tabary els adorava. Ell s'hi adaptava. Es pot apreciar clarament en el seus àlbums. Tenia l'enginy per a no esgotar-lo només en un dels camps de l'humor, com fan d'altres humoristes, i els explorava magistralment per a l'entreteniment del públic. El prolífic autor va poder guionitzar més d'un centenar d'àlbums abans de morir prematurament als 51 anys. I com es va notar la seva absència! En Morris és l'únic que se'n va sortir amb traça. I per què va tirar endavant amb altres guionistes. No va ser el cas d'en Tabary que després d'un parell d'àlbums barrocs va semblar navegar totalment a la deriva. I tampoc va ser el cas de l'Uderzo.

Després dels primer 24 àlbums produïts en només 19 anys, l'Uderzo va provar de seguir sol, mitjançant històries més novel·litzades o tocant temes més personals que semblaven no haver-se tocat tant anteriorment, però que al mateix temps feia perdre el caràcter de fons creat per als personatges. Les situacions de caos típiques del poble gal que només en René sabia escriure quasi van diluir-se, i en una trentena d'anys només va fer nou àlbums més. Diversos d'ells amb diferents tocs d'homenatge als seus propis personatges, inventant-se, per exemple, que compartien dia de naixement, encara que es contradigués amb l'àlbum d'Obèlix i Companyia.

Però malgrat els seus intents de continuació, l'Astèrix original, el d'en Goscinny, sembla que ja fa temps que no hi és, per què ja no té noves històries per a explicar. I que això es desprengui en llegir un nou àlbum és trist.

Colomada 11 - Torticolada raquetera

Colomada 10 - Colomada 11 - Colomada 12