dijous, 5 de novembre del 2009

L'Astèrix més trist

Sóc conscient de què l'últim àlbum de l'Astèrix i l'Obèlix (El llibre d'or) tenia poques pretensions i que no anava més enllà de commemorar l'aniversari del parell de gals sense explicar una història coherent, però llegir-me'l no ha pogut fer més que entristir-me. Històries inconnexes, situacions entaforades l'una rere l'altra, amb afany d'encadenar gracietes que no sabien com col·locar-les... Fa poc l'Ibáñez va presentar la Venganza Cincuentona en què els enemics acumulats, també durant 50 anys, es venjaven d'en Mortadel·lo i Filemó. Era un àlbum commemoratiu amb totes les de la llei, però que al mateix temps esdevenia una història nova. Es desprenia que l'incansable comicaire català tenia moltíssim a explicar.

L'Uderzo no. Es veu que vol escriure'n alguna cosa. Traspua ànsies de dibuixar l'Astèrix. Necessita fer-ho. Fa molt que ja no ha fet res més. Però ja no sap què fer-li fer. Ja no té més històries per explicar. I adonar-me'n, a mesura que llegia l'àlbum m'entristia.

Es troba a faltar i molt en Goscinny. Normalment, quan es parla de grans artistes del món del còmic es parla de dibuixants. L'Uderzo és de fet un gran dibuixant. En sap un niu i sembla que l'edat no l'afecti, però de la parella, el gran era en Goscinny. El guionista. Un home que toqués el que toqués ho convertia en or. Astèrix, Iznogud i Lucky Luke serien les seves aportacions més famoses en el món del còmic, i gràcies a ell d'indiscutible èxit. La seva traça era increïble. En Morris odiava els jocs de paraules. En Tabary els adorava. Ell s'hi adaptava. Es pot apreciar clarament en el seus àlbums. Tenia l'enginy per a no esgotar-lo només en un dels camps de l'humor, com fan d'altres humoristes, i els explorava magistralment per a l'entreteniment del públic. El prolífic autor va poder guionitzar més d'un centenar d'àlbums abans de morir prematurament als 51 anys. I com es va notar la seva absència! En Morris és l'únic que se'n va sortir amb traça. I per què va tirar endavant amb altres guionistes. No va ser el cas d'en Tabary que després d'un parell d'àlbums barrocs va semblar navegar totalment a la deriva. I tampoc va ser el cas de l'Uderzo.

Després dels primer 24 àlbums produïts en només 19 anys, l'Uderzo va provar de seguir sol, mitjançant històries més novel·litzades o tocant temes més personals que semblaven no haver-se tocat tant anteriorment, però que al mateix temps feia perdre el caràcter de fons creat per als personatges. Les situacions de caos típiques del poble gal que només en René sabia escriure quasi van diluir-se, i en una trentena d'anys només va fer nou àlbums més. Diversos d'ells amb diferents tocs d'homenatge als seus propis personatges, inventant-se, per exemple, que compartien dia de naixement, encara que es contradigués amb l'àlbum d'Obèlix i Companyia.

Però malgrat els seus intents de continuació, l'Astèrix original, el d'en Goscinny, sembla que ja fa temps que no hi és, per què ja no té noves històries per a explicar. I que això es desprengui en llegir un nou àlbum és trist.

3 comentaris:

  1. i tant si es nota! de petit recordo que els separava entre els que m'agradaven i els que no. més tard vaig descobrir que eren els que hi havia en Gosciny, els preferits. el darrer, el vaig tenir l'altre dia a les mans, però no em vaig veure en cor de llegir-me'l... i pel que dius, la cosa no hi anima!

    ResponElimina
  2. Hi estic del tot d'acord! Precisament ahir vaig llegir-me'l i... pff... Res més que un homenatge. També m'agradaria saber en quin % hi ha treballat directament Uderzo, ja que hi ha feina de forces dibuixants (almenys això dedueixo en els agraïments de la darrera pàgina). I Obèlix i Companyia probablement és dels millors àlbums de la saga, amb aniversari (només) de l'Obèlix inclòs! ^_^

    ResponElimina
  3. L'Uderzo, com ja he explicat, crec que és un molt bon dibuixant, i de fet, pel que he pogut observar, l'edat no ha tret força al seu traç.

    Però té un problema al què per més que s'esforci mai no li podrà posar remei: és daltònic.

    Això fa que en totes aquelles imatges de paròdia i recreació de quadres i artistes de renom, on la gran gràcia era sobretot el mimetisme de l'aplicació del color, ell no hi hagi pogut aportar gaire més que l'esboç base inicial i que per al desenvolupament de la imatge li hagi calgut recórrer a d'altres artistes.

    Almenys en aquest àlbum s'indicaven. En àlbums anteriors es passava d'indicar qui era el colorista, cosa que trobo de mal gust (encara que segons quin acolorit, que misteriosament mai s'ha arreglat en les noves edicions, potser millor que no sigui dit per al bé de l'artista).

    ResponElimina

Cerca'ns a Google+